Qüestió de quilos
- Violeta Julbe i Sandra Mancilla
- 10 may 2018
- 8 Min. de lectura
Ens trobem al centre de Barcelona, concretament a l’edifici del carrer Mallorca on es situa l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB). Hem vingut a conèixer què hi ha darrere dels Trastorns de Conducta Alimentària (TCA) i a trencar els mites més habituals. Per això, la Laura Medrano, Psicòloga i Coordinadora dels serveis d'atenció i de l'equip de voluntariat, ens ha rebut al centre. Aproximadament, un 5% de la població adolescent i jove pateix un TCA en aquests moments.
Quins són els trastorns més freqüents?
Els TCA més coneguts són l'anorèxia nerviosa i la bulímia nerviosa, però també n'existeixen d'altres, com el trastorn per afartament, la vigorèxia (l'obsessió per l'exercici físic), i l'ortorèxia (l'obsessió pel menjar sa).
Quin és l’origen o les causes dels trastorns en la conducta alimentària?
Els TCA són malalties mentals i, com la gran majoria quan s’estudia la seva causa, arribem a la conclusió de què és una malaltia multicausal. Això vol dir que hi ha diferents factors que la fan aparèixer: uns, que ja portem a dins i els anem arrossegant a la nostra “motxilla” i els altres, que fan que la malaltia es precipiti o aparegui en un moment concret.
Pel que fa als factors predisposants, són a nivell genètic -com ara elements neurotransmissors, que et fan ser vulnerable a desenvolupar un TCA- o bé tenen a veure amb ser de sexe femení. A més, les persones autoexigents, les que necessiten constantment aprovació de la resta i aquelles que tenen una autoestima baixa, poden manifestar aquests factors predisposants amb més facilitat. En l’àmbit familiar, la no comunicació o els conflictes constants poden agreujar el problema.
D’altra banda, els factors que precipiten la malaltia poden ser patir bullying; viure un esdeveniment traumàtic o passar per una relació tòxica de parella, entre d’altres.
És molt important fer aquesta diferenciació de factors, ja que és habitual pensar que un únic fet ha estat el causant i no és així. Cal recordar que qualsevol TCA és multicausal.
La psicòloga Laura Medrano a l'ACAB / Sandra Mancilla
I quina incidència hi ha en la població?
Les dades, que són bastant estables des de fa temps, diuen que un 5% de la població adolescent i jove està patint un trastorn alimentari en aquests moments.
Llavors és més comú en els adolescents?
Els TCA solen començar en l’adolescència i tenen una llarga durada. El tractament és d’uns 6 anys de mitjana i és per això que hi ha persones adultes que encara s’estan tractant. Altres casos en què una persona és gran i pateix un TCA són perquè o bé l’ha estat patint tota la seva vida i la malaltia ha passat desapercebuda o perquè es decideix a demanar ajuda quan veu que li resulta insuportable.
En el cas de la bulímia és més fàcil que el trastorn passi desapercebut, ja que la persona pot seguir tenint una vida normal.
Com es pot demanar ajuda a una associació com l’ACAB?
Els menors de 18 han de venir amb un adult i no cal que siguin els pares. L’acompanyant pot ser un cosí, un amic, un professor...
Des de l’associació com es fa front als estigmes que pateixen aquests trastorns en la societat?
Tenim diferents serveis per atendre els pacients. Hi ha una part de l’associació que duu a terme una tasca de sensibilització social i una altra part dedicada a l’àmbit de la comunicació. S’intenta arribar a tots els mitjans per tal de donar visibilitat, poder explicar què són els TCA, què impliquen i trencar els estereotips. De tant en tant l’associació ha pogut fer alguna campanya. L’any 2012 en vam fer una sota el nom “L’anorèxia no és culpa de ningú” i es va intentar arribar a tots els mitjans possibles.
Bossa amb l'eslògan "Posa't quilos d'autoestima" / Violeta Julbe
Quant al món audiovisual, amb l’aparició de sèries i/o pel·lícules en què es parla dels TCA, fins a quin punt és bo o dolent que se’n parli?
Hi ha sèries de televisió sobre les quals no ens posicionem, ja que els trastorns que tracten no són alimentaris. Però va sortir una pel·lícula a Netflix anomenada Hasta los huesos, que tractava l’anorèxia i, en aquest cas, sí que l’associació es va posicionar i la direcció va anar a diversos programes de ràdio per parlar-ne, ja que va generar força controvèrsia. Un altre cas que també va tenir ressò va ser un documental emès a TV3, l’Emma vol viure, on s’explicava la vida d’una noia adolescent que tenia anorèxia i finalment va morir.
El problema de pel·lícules d’aquesta mena és que es pot acabar provocant l’efecte contrari al desitjat; donar idees o incitar a persones a provar certes conductes de risc. Això és perillós perquè si una persona ja porta els factors predisposants que hem vist abans, pot acabar desenvolupant la malaltia. Així, és bo donar la informació, és bo visibilitzar-ho però amb un acompanyament adequat. Per tant, és positiu que se’n parli perquè es dóna visibilitat però s’ha de vigilar molt com es fa, ja que és un tema delicat.
A l’ACAB vam aconsellar -i seguim aconsellant- a les famílies que els nois i noies de 15 anys veiessin aquests documentals o pel·lícules acompanyats d’un adult per poder donar resposta als dubtes del menor. I cal que quedi clar que el cas d’aquests visuals són casos concrets i que el 70% de persones que pateixen un TCA es recuperen.
"Segons l'ACAB, el 70% de persones que pateixen un Trastorn de
Conducta Alimentària es recuperen al final del tractament"
I pel que fa a la publicitat, s’ha d’intentar fomentar una imatge corporal positiva que per ara no s’està fent.
Exacte, amb la publicitat estem tots bombardejats amb estereotips i idees que resulten contradictòries. Per una banda, tenim anuncis que fan culte al cos prim, a la dona amb bellesa, èxit i diners. I per l’altre, quan veiem anuncis d’alimentació la gran majoria ho són de menjar no saludable. Aleshores per una part s’enfoca una pressió cap al culte al cos de la dona prima, esvelta i en forma i per l’altra, l’alimentació no saludable, que no va lligada amb el tipus de cos “perfecte” que estan promocionant.
A l’ACAB hem fet un decàleg de bones pràctiques pel món de la comunicació per tal de fomentar una bona autoestima i una vida saludable. A través d’aquest decàleg, amb altres entitats vam voler fer 10 recomanacions perquè els mitjans tinguin certs aspectes en consideració.
També podem veure últimament que certes botigues de roba promocionen un cos curvy.
Sí. De fet, aquesta setmana vaig veure a Facebook una noia que criticava la campanya del Primark, on apareixien models amb normo pes i d’altres amb sobrepès i, en contrast, aquesta setmana ha sortit el cas d’una noia del programa Operación Triunfo que, per penjar unes fotografies en biquini a la xarxa, va rebre crítiques que l’acusaven d’estar massa prima i promoure l’anorèxia. Arribat aquest punt és fàcil estar confós. Tot plegat pot afectar a una persona que està patint un trastorn de la conducta alimentària, inconscientment.
Com es pot ajudar a una persona amb un TCA?
Des de l’ACAB aconsellem -primerament- que si la persona té un trastorn de conducta alimentària o hi ha sospites molt evidents que en pugui patir, cal convèncer-la de fer un tractament, que vagi al metge o acudeixi a un expert.
El problema d’aquestes malalties és que costa molt tenir-ne consciència. Frases com “ho tinc controlat”, “només vull aprimar-me uns quilos” o “deixa’m estar que ja sé el que faig” són molt habituals. En aquests casos, és important que les persones de l’entorn del qui ho pateix treballin en línia, amb l’objectiu que aquesta persona pugui anar al metge, se li faci un diagnòstic i faci un tractament especialitzat perquè són malalties que soles no es curen.
En aquesta associació hem vist casos de persones que vénen aquí amb 40 anys i que porten tota la vida intentant superar la situació pel seu compte sense sortir-se’n.
"Els TCA són malalties que no es curen soles, necessiten un tractament específic per a cada cas"
I en el cas dels amics, quin paper s'ha de dur a terme?
Com a amics és rellevant que, encara que sapiguem que una persona té un trastorn alimentari, no la tractem de manera diferent per aquest fet. Hem d’intentar estar al seu costat, oferir-li confiança, una amistat sincera i, per tant, intentar no traspassar la línia de convertir-nos en “policies” que tracten de controlar la situació.
És comú que, tant els amics com la família, caiguin en un control absolut i deixin anar frases com “que ja has menjat?” i preguntin cada dos per tres com està la persona, quins ànims té... Tot això és funció dels terapeutes, que en fan el tractament i el seguiment. La família i els amics s’han de centrar en els seus rols i no voler anar més enllà. Està bé voler supervisar però sense caure en el paper de “policia” que anomenàvem anteriorment.
Cal dir que, a la llarga, amb la sobreprotecció s’aconsegueix l’efecte contrari, és a dir, que la persona s’allunyi. El “M’estàs atabalant; deixa’m estar amb les meves coses...” és el pensament més comú quan les persones que ho pateixen es senten massa observades. Això és el que les condueix al distanciament.
Per tant, tenint en compte que sí que s’ha d’estar pendent per si veiem que hi ha algun problema hem de continuar amb una relació igual que la d’abans.
Quins comentaris poden ser perjudicials?
El consell que sempre donem des de l’ACAB és que no es parli directament de temes relacionats amb el menjar o l’aspecte físic. Pensem que dient frases com “estàs molt guap@” servirà per pujar l’ànim o l’autoestima de les persones amb un trastorn alimentari però, si aquesta està en procés de malaltia, no ho rebrà així. Quan algú del seu entorn, sigui un amic, parella o qualsevol altre, li diu “guap@” segurament ho veurà des d’una perspectiva negativa i rondaran pel seu cap pensaments semblants a “em diu guapa perquè m’he engreixat” o “m’ho diu per fer-me sentir bé però en realitat estic horrible”. Al final tots aquests comentaris acaben sent més perjudicials que beneficiosos i alimenten l’obsessió.
Quant al tema alimentari, el mateix. Preguntar “què has menjat avui?” és cosa dels metges. Tot i això, sí que és bo tenir una conversa de tant en tant sobre el tema però el correcte és no centrar la relació en la malaltia.
Part de l'entrevista amb la psicòloga Medrano / Violeta Julbe
És possible detectar-ho?
Una malaltia com l’anorèxia té com a criteri diagnòstic l’infrapès, o sigui, la desnutrició. És més fàcil d’observar respecte a altres trastorns alimentaris, ja que la persona perd molt pes. En ésser així, hi ha més alarma.
En malalties com la bulímia o el trastorn per afartament, en canvi, pot passar totalment desapercebut perquè les conductes que fan d’afartaments, vòmits, purgues, etcètera, ho fan en total clandestinitat i d’amagat, quan no hi ha ningú a casa.
A l’hora de detectar-ho, hi ha uns signes d’alerta que podem advertir. En cas de conviure amb algú que està patint un TCA, podem veure si la persona comença a anar massa sovint al lavabo després dels àpats; comença a buscar excuses a l’hora de dinar o sopar per evitar menjar en família o està molt preocupada pel seu físic. Altres signes poden ser que intenti amagar el seu cos. Per exemple, que a l’estiu es posi roba ampla, no vulgui anar a la platja o faci comentaris sobre que no li agrada el seu cos o que vol començar dietes quan realment no li calen.
Així doncs, hi ha indicadors que ens poden fer sospitar o donar pistes sobre si realment una persona pateix un trastorn alimentari però si no hi ha un infrapès o sobrepès fort, costa de detectar.
Per a les famílies no deu ser gens fàcil.
Moltes vegades, aquest és un dels handicaps de les famílies. Hem tingut casos en què, quan arriben a l’associació, el fill o la filla fa anys que pateixen la malaltia però els hi han explicat als pares recentment i aquests vénen amb sentiment de culpa.
Després d’haver resolt els dubtes sobre els TCA amb la psicòloga Medrano, l’entrevista ens condueix a reflexionar sobre la situació actual en la societat. Qualsevol trastorn alimentari és un problema que cal tractar amb delicadesa si no es vol arribar a un extrem. Hem vist un seguit d’indicadors que ens poden ajudar a veure si algú presenta principis d’algun TCA i, en cas que els pateixi, acudir al metge immediatament. També, cal seguir complint el nostre rol d’amic, familiar o parella, independentment del trastorn.
Per tant, una vida sana i una dieta equilibrada poden afavorir la nostra autoestima i allunyar-nos de caure en aquest tipus de malalties.
El més important, però, és trencar els estigmes que rodegen aquests trastorns mentals en el nostre dia a dia i fer-los visibles.
També podeu consultar:
Des de Vementales ens hem proposat trencar 4 estigmes sobre els Trastorns de Conducta Alimentària. Per això, tenim amb nosaltres a la Laura Medrano de l'ACAB (Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia):
A més, si vols conèixer la diferència entre la bulímia i el trastorn per afartament ho pots fer escoltant a la Laura en el següent àudio:
Comments